Crec que es podrien aprofitar molt més les noves tecnologies, perquè ajudarien a augmentar la motivació d’aprenentatge per part dels alumnes, i fins hi tot dels professors. A l’IES, per exemple, disposen de recursos i de material informàtic suficient com per poder fer una xarxa de referència de tot el conjunt educatiu. Una proposta seria, que cada departament i/o seminari tingués un espai virtual a la web del Centre, no només per penjar coses a l’inici i final de curs sinó que fos una eina més per poder aportar i rebre coneixements i informació periòdicament a/de l’alumnat. Aquest fet vol dir que l’alumne té els mateixos drets d’accés que el professor per penjar enllaços o escriure opinions, sempre referents amb la matèria, per això es necessitaria una prèvia acceptació de publicació a l’espai per part del professor. Haurem de confiar, no fer judicis previs, i tenir bones expectatives vers els nostres alumnes (efecte Pigmalion).

Quant som petits, l’esforç en l’aprenentatge no és un problema. Cóm es podria recuperar l’interès, en els nois i noies adolescents, per l’aprenentatge? és una tasca que haurem de fer front. Com a futurs professors ens hem de plantejar que les classes es poden fer de diferent manera que com les vam rebre en el seu moment, tenim a l’abast nous recursos, a vegades tants que ens podem perdre, hem de fer una valoració objectiva dels que ens poden servir per l’ensenyament i dels que no, els hem de destriar, deixant de banda els interessos de les editorials o de les intencions partidistes d’alguna campanya electoral. L’economia en si es sustenta pel consum i tendim a projectar el nostre “jo” amb el que tenim. Les noves generacions són les que més innoven a través de les tecnologies. Un dels col·lectius que desenvolupen aquest usos de la comunicació i la informació són els adolescents. Per tant, hem de formar-los perquè siguin crítics en el seu ús.

Un bon exemple de web participativa i d’informació recíproca es edgargonzalez.com. El contingut de la web no és el tema a tractar, però el sistema en cóm s’enfoquen els missatges es podria aplicar a l’àmbit docent. Però els requeriments bàsics per poder arribar a aquesta proposta, serien tenir una predisposició, un temps i una implicació del professor/a; primer, per adquirir uns coneixements mínims sobre el funcionament del mitjà, i segon, i més dificultós pel que fa a la mancança de temps, tenir la curiositat i l’afany de buscar coses noves i tenir l’habilitat per atraure a l’alumne quan no el tens davant mitjançat informacions educatives i d’aprenentatge del seu interès. No és una feina fàcil, però des del Bloc d’Acollida es dur a terme una tasca semblant. A l’espai central del bloc hi figuren els millors treballs que han fet els alumnes de cada temari i que han treballat i explicat a tota la classe prèviament, amb una petita explicació de la professora. És un tímid feedback entre alumnes i professor/a, però afavoreix l’aprenentatge col·laboratiu en la tasca docent a l’aula.

Amb l´ús d’eines informàtiques ens podem apropar molt més a la realitat que els nostres alumnes cada vegada estan més habituats i tenint en compte que es tracte d’un mitjà fortament visual fa que sigui un recurs cada cop més utilitzat. El tema visual, de per si, és atractiu. Ara, la qüestió és, de quins ens apropiem per posar-los en pràctica? Hi ha infinitat de programes, més dels que podem arribar a utilitzar, gràcies a la lliure circulació de coneixements per la xarxa, hi ha un excés d’informació, no sempre de qualitat i que hem de seleccionar segons el context on s’exposen. Crec que questa contextualització vindrà donada per múltiples factors, segons la matèria que s’imparteix, la metodologia del professor/a, la maduresa dels alumnes,… Personalment, després d’haver passat unes setmanes al Centre, he vist que hi ha moltes possibilitats per poder impulsar la tutoria de diferent manera a com la vaig viure jo.

Es comença l’explicació dient que el barri es construeix de forma molt tancada i la gent que l’habita és població gitana. Per mi, aquest, va ser un punt d’especial atenció, que com arquitecte em va saber greu. No és la primera vegada que la gestió dels terrenys fan que un barri sigui més o menys aïllat, aquí a Barcelona podríem parlar del barri de la Mina, on la construcció que es dur a terme en els anys 70 és de blocs molt densificats i de baixa qualitat, amb molts espai intersticials sense cap ús o bé espais desproporcionats a l’escala de barri i poques places o eixos cívics per poder-hi conviure, i és que el barri de la Mina, durant aquest anys l’hi ha donat l’esquena tant el seu municipi (Sant Adrià del Besòs) com el municipi de Barcelona annex immediatament a ell. Conseqüentment a quedat com una bombolla aparentment infranquejable.

Em pregunto si podria ser factible portar a terme actuacions d’èxit en altres àmbits que no fos només l’educatiu, per que els problemes d’aquestes dimensions d’exclusió no tinguin la necessitat d’arribar a les aules de les escoles, on els principals afectats sempre són els més indefensos i, que al cap i a la fi, són aquest nois i noies els que faran desenvolupar d’una manera més o menys venturosa la societat pròxima i futura. N’hem de tenir cura.

Trobo que deu ser un esforç de Titans el que es va portar a terme en el CEIP la Paz, que la comunitat educativa hagi pres la decisió d’agafar exemple actuacions d’èxit no és sempre fàcil, i a més que s’impliquin famílies, professors, entitats del barri,… és una qüestió d’assemblees continuades i regles consensuades. Aquest és el cas, encara latent, que ens va explicar en Marcos referent al seu institut de San Cosme, al Prat del Llobregat, i ens va assenyalar que l’èxit depèn en gran part a la quantitat de recursos que s’hi dediqui a aquest efecte. Però també, crec jo, a la voluntat que s’hi posi per part dels implicats.

Una de les actuacions d’èxit que més s’ha nombrat a les conferències ha sigut la creació/implantació de grups interactius, que no és altre cosa que la forma d’organització de l’aula, aconseguint que tota la comunitat educativa s’impliqui, hi ha una acceleració de l’aprenentatge a partir d’una assemblea d’estudiants amb participació de familiars fent que la convivència millora perquè hi ha regles consensuades pel conjunt de la comunitat. En definitiva, hi ha una implicació directa al barri que fa que la roda giri.

Els missatges que m’han transmès les conferències són força esperançadors per que el sistema educatiu prengui camins encertats, m’agradaria poder-hi formar part pròximament i saber per vivència pròpia les traves que si posen per poder trobar respostes conjuntes.

Llegint “Els processos de canvi evolutius en l’adolescència” de Inés de Gispert, “El pensamiento del adolescente” de Mercè García-Milà i Eduardo Martí i com hem vist a l’assignatura, en el període adolescent s’observen una sèrie de canvis, respecte la infantesa, biològics, psicològics i socials importants que s’interrelacionen i que conduiran als nois i noies cap a una reestructuració del conjunt de la seva personalitat.

Els canvis físics no són important per si mateixos, però repercuteixen en la identitat personal, en cóm em sento, què pensaran els altres de mi i conseqüentment, cóm m’afectaran aquestes canvis (Seran positius? Seran negatius?)

Com a docents em de tenir cura dels missatges que transmetem i cóm reaccionem davant dels canvis de l’estudiant.

Per exemple, un canvi visible que s’experimenta és l’augment de pes i l’alçada. El pes és molt important pel model social actual, els canons i els ideals que s’anuncien poden fer que la noia o el noi no se sentin a gust, podent acabar en trastorns alimentaris i canvis psicològics. Per tant, haurem de ser perspicaços i estar atents a l’aula i les interaccions entre els nostres alumnes, per evitar o detectar aquest possibles casos.

He de recordar que aquests canvis formen part d’una normalitat. És molt important que l’alumne/a s’accepti a si mateix, independentment de com sigui. Però, i com s’aconsegueix transmetre-li això? S’ha de treballar amb l’autoconcepte, amb l’autoestima, amb l’autorepresentació mental d’un mateix, intentar que aquests canvis es visquin amb normalitat.

Visionant pel·lícules com “La Clase” m’he adonat que la ment de l’alumne està atreta per circumstàncies externes al que un professor pot estar explicant a l’aula, i aquest fet fa que sigui important trobar formes adequades per implicar a l’alumne/a creant estructures de participació. Per tant, tornem a tenir la necessitat de saber què és el que pensen els nostres alumnes per poder incidir de manera favorable.

Per altre banda tenim el canvi fonamental de la manera de pensar, de les noves capacitats cognitives que aniran adquirint: capacitat per pensar sobre el món del possible, enlloc de limitar-se al món del real, capacitat de planificar amb antelació, contrastant i analitzant les conseqüències de les seves decisions, capacitat de generar hipòtesis i contrastar-les i actuar acord amb els resultats o canviant d’opinió, capacitat per pensar sobre el pensament (pensament metacognitiu) i també poden reflexionar sobre altres punts de vista en relació al propi i finalment la capacitat per replantejar-se aspectes ideològics de la vida social, detectant i jutjant les incoherències de la societat i sent molt crítics en els seus judicis.

Entenc que aquestes capacitats formen part de les tendències evolutives principals: transició cap un pensament formal, major capacitat de processament de la informació, assoliment de coneixements específics i assoliment de capacitats metacognitives.

Però és necessari assenyalar que esdevenen algunes conseqüències no necessàriament positives d’aquestes noves competències, com la tendència a l’egocentrisme i a la omnipotència creient aferradament que poden arribar a tot i més.

Però, de què depèn que un alumne/a aprengui més o menys? La intel·ligència és la que determinarà que un estudiant aprengui?

Partim de que la intel·ligència és molt més que un coeficient intel·lectual. L’ésser humà te unes capacitats que tots tenim desenvolupades de manera diferent. Un individu equilibrat és capaç de desenvolupar-se en qualsevol àmbit per adaptar-se millor al medi. Aquesta capacitat de mantenir un equilibri personal és la intel·ligència.

Hi ha tres punts bàsics que s’han de complementar per concebre la intel·ligència: en primera instància la intel·ligència implica la resolució de problemes en diferents àmbits, per tant es pot parlar d’intel·ligències múltiples (Gardner). Cadascun dels alumnes que tindrem és únic, tindran ritmes d’aprenentatge i habilitats (coneixements previs) diferents i com a docent ho hem de tenir en compte a l’hora d’ensenyar i d’avaluar.

En segon lloc, la intel·ligència no és estàtica sinó que és un conjunt de capacitats que tenim per donar respostes a diferents índoles. Capacitat de resoldre problemes varis i de la millor manera. I en tercer lloc, l’alumne/a ha d’utilitzar la intel·ligència permeten dinàmiques amb altres (distribuïdes)

Les capacitats apreses, les habilitats que l’alumne/a té per resoldre problemes complexos i rellevants que impliquen diferents tipus de coneixement, són les competències, és a dir, és allò que esperem que desenvolupi l’alumne/a dins de l’aula. Em de dissenyar el currículum per que els nostres alumnes aprenguin, dissenyar els objectius educatius perquè els alumnes siguin capaços.

Per tant, considero que per ser un bon o mal aprenent no només depèn de la seva intel·ligència sinó també d’altres factors que el determinen.

Per tal d’aconseguir els objectius d’aprendre el que hagin d’aprendre, em de tenir en compte les estratègies d’aprenentatge per poder prendre decisions intencionades.

Ja a l’adolescència, les estratègies d’aprenentatge dels alumnes no només seran per associació, no només sabran copiar i reproduir el que saben, sinó que sabran utilitzar la reestructuració, seran capaços de relacionar coneixements i de crear jerarquies organitzant el seu pensament.

També cal dir que és important que l’estudiant sigui capaç de mantenir l’atenció, sent capaç de centrar-se. Aquí el docent té un gran pes per saber estimular-los i motivar-los.

L’adolescent se li ha de fer saber (si no és ell mateix que ho experimenta) que s’apropa a l’edat adulta i que ha d’adquirir uns valors propis, unes noves responsabilitats, una presa de decisions amb conseqüències.

Manual de antropología cultural, Espina Barrio

Curso completo de dibujo, Ian Simpson

Los conceptos del dibujo, Juan José Gómez

Espigador@s de la cultura visual

Educación y cultura visual, F. Hernández

Taxonomia, B. Wilson

Cultura visual e identidad, K. Freedman

http://www.mediaartnet.org/works/hotel/ , Sophie Calle

http://www.gallen-kallela.fi/europeoftales/ETAITPuranen.htm , Jorma Puranen

http://cultura.gencat.net/casm/butlleti/hemeroteca/n18/sp/article_02.htm , Eduardo Pérez-Soler

http://ghadirian.aeroplastics.net/ , Shadi Ghadirian

No sé si per recursos visuals o per motius del guió, es capten clarament els dos col·lectius diferenciats de protagonistes que conformaven tota la narració, per una banda teníem el món de l’alumne i per l’altre banda el món del professor, i era, a la classe, on es creaven els vincles i s’interrelacionaven entre uns i altres en algun moment. Així doncs, tenim aquests dos enfocaments que no poden existir per si sols, ja que un depèn de l’altre, però que no coexisteixen de la millor manera pel fet de que surten problemàtiques respecte a la moralitat, el respecte, l’autoritat,… que pot prendre el rol del professor vers l’adolescent i a la inversa, i també les tensions entre els propis col·lectius.

En repetides circumstàncies la càmera enfoca amb zoom als protagonistes, a escala 1:1 de la situació, és a dir, fa una aproximació el més real possible del que succeeix.

Entre els alumes i el professor s’observa un intercanvi horitzontal d’experiències, de debats i discussions permanents, on el docent, amb prou feina, fa ús d’una lleugera autoritat. Ha d’estar constantment a la guaita amb uns adolescents que cada vegada l’exprimeixen més i més sense cap esforç perquè tenen un afany inevitable de demanar constats explicacions o bé simplement deixen passar el temps.

El docent, en aquestes situacions de desequilibri i per tant de conflicte imminent, ha d’enginyar-se-les perquè tant uns com altres estiguin en sintonia. A partir del llenguatge verbal i la seva facilitat de girar la situació envers a ell, fa que es posicioni com a educador que els hi ha d’ensenyar llengua d’una manera lo menys agressiva possible afavorint l’avinentesa  en la mesura del possible.

La primera etapa, la recordo molt vagament. Abasta preescolar i primària (entre els 3 i 12 anys). I podria anomenar-la etapa de lliure expressió, on les persones les podia pintar conscientment de color blau i no passava gairebé res, on podia dibuixar el que més m’agradés: una sirena, una noia muntada sobre un cavall,… bé, tot un món de fantasia. Aquesta part estaria relacionada amb l’expressió creativa del “jo” on s’allibera la imaginació de quant ets petit. On no hi ha regles i no s’imposen les idees adultes. El  màxim valor artístic rau en la frescor de l’expressió virginal del nen i nena.

La segona etapa abasta l’E.S.O. (entre els 13 i 16 anys). La podria anomenar etapa de repressió. Consistia en omplir unes fitxes d’exercicis que barrejaven teoria i poca pràctica pel meu gust i si no ho feies, malament. Estaves del tot quartat per aquell format, el “libre albedrio” anava disminuint per donar pas a la tercera etapa. Bé, com s’intueix vaig quedar atrapada per la LOGSE, on la preocupació del sistema requeia en seguir uns passos de l’esquema d’un dossier de làmines din-A3. El que havia estat durant la primària un aprenentatge des d’una perspectiva constructivista, on la pràctica tenia lloc de manera contextualitzada, es va transformar en una fórmula que donava tranquil·litat al professorat i un paper als formador (Fernando Hernández, 2002). Des del rol de l’estudiant estava en joc el saber desenvolupar la seva singularitat a partir del diàleg i la indagació.

La tercera etapa abasta el Batxillerat Tecnològic en el meu cas (entre els 17 i 18), és a dir, Dibuix Tècnic pur i dur, i és on vaig descobrir la meva afició a l’axonometria i a la geometria plana. L’etapa, per tant, la podria anomenar etapa racional. Podria dir que tenia algo d’academicista ja que el mètode didàctic emprat es basava en reproduir uns passos que la professora et marcava a partir d’exercicis sistemàtics. Es valorava per damunt de tot la veracitat i el rigor de la línia neta.

La quarta etapa és bastant breu, s’anomenaria l’etapa del destapament. Es situa entre la finalització del Batxillerat i l’inici de la carrera, on, durant un mes d’estiu, vaig poder des-reprimir-me fent un curs de dibuix i pintura. Tenia unes ganes immenses de fer-lo, tenia la necessitat de que m’ensenyessin a dibuixar el que jo volia, sense cap restricció. Vaig tornar a l’expressió creativa del “jo” respecte l’alliberament de la imaginació però amb la diferència de que les idees ja eren adultes. El màxim valor artístic en aquell context era la originalitat de l’expressió personal. Sempre he sigut del pensament de que el llapis és una altre extensió del palmell de la mà, com un dit i que pot crear sensacions.

La cinquena i última etapa abasta tota la carrera d’arquitectura (entre els 19 i 23): L’anomenaré etapa TIC d’immersió total vers programes informàtics: autoCad, Photoshop,… i podria continuar, però lo important és que es fomentava d’allò més l’autoexpressió i l’estil personal. L’objectiu era crear una base que respongués a la nostra realitat canviant, era una formació per futurs joves arquitectes per que tinguéssim una visió amplia del  continu creixement personal i intel·lectual . L’obertura de diferents perspectives és fonamental. Una mirada oberta i atenta és essencial per a comprometre’s amb la tasca del futur professor/a.

Entenc que en un moment donat de la història educativa va tenir lloc el “provar-innovar” amb males o escasses bases científiques. Això va anar donant uns resultats que amb el temps i els nous contextos han anat evolucionant i perfeccionant per poder millorar en educació, fins arribar a consolidar una comunitat científica com la coneixem ara a partir de les conferències.

Crec que tot és un procés, i el que té més sentit  és poder continuar a partir de les dades demostrades que funcionen, ja per actuacions d’èxit realitzades i/o bé per estadístiques provades científicament, millorant i avançant amb un diàleg de col·lectius en sintonia.

Els canvis del l’adolescent estan vinculats a uns processos que no són immediats. La meva preocupació és cóm saber reaccionar en vers aquests canvis.

Els records que tinc de quant era adolescent és que em sentia molt normal i que l’altre gent, tant de la meva edat com més gran, era o pensava d’una manera rara i per tant, aquest fet em feia sentir una mica incompresa en el sentit de que no pensaven o actuaven com jo. Però d’alguna manera tenia que conviure-hi, i aquesta interrelació amb altres persones amb una mirada diferent de la realitat, m’ha fet bastant oberta als pensament diversos.

Crec que una part important d’aquest bloc serà objectivar d’alguna manera els canvis de l’adolescent.